Bàsquet Ramon Llull (Aesc)

Aquest matí de dissabte tot just quan sortíem de casa, la pluja ha fet acte de presència. Per sort quatre gotes, però suficients per posar en dubte la celebració del partit, ràpidament les quatre gotes s'han convertit en un anècdota, quan en aturar-se la pista s'ha quedat eixuta en tres i no res, i s'ha pogut d'aquesta manera, si més no, començar el partit... I anem a per ell... El nostre equip es presentava amb 4 baixes, l'Albert, en Marc (lesionat), en Xavier (malalt), i en Gor (desaparegut en combat), però els nostres 8 valents han donat la cara. L'equip del Bosco presentava una barreja de nanos molt forts i alts, amb un parell de petits que suplien amb escreix les seves diferències físiques amb il·lusió i bona tècnica.

Com sempre (i així ho constato després d'un crit del nostre "Coach") els nostres nois semblaven adormits, però el crit els ha despertat de cop, i noi quin despertar!!!, ja vaig comentar la setmana passada que jugant com vau jugar no m'importava aixecar-me ben d'hora i circular mil quilòmetres si calia, doncs nois així, jugant així no m'importa passar-me dos dies sense dormir i menjar i per veure com jugueu, i és que malgrat els munt d'errors en el passi, (per baix, si et passa dos caps, el passi ha de ser per baix), que han provocat la corresponent pèrdua de pilota i cistella contrària, puc assegurar que sempre heu lluitat i això es veu en un marcador de moment favorable. Però nois no val badar...Quan dimecres es trobem de nou a la pista per veure'ns les cares cal que us poseu les piles, cal que feu un darrer esforç i demostrar-vos a vosaltres i a tot el club que el vostre nivell és bo.

Així doncs aquesta crònica acabarà d'aquí tres dies, quan el partit que finalment no ha pogut acabar-se per pluja, acabi.

Seguiu així, i vigileu les pèrdues de pilota...

Amunt Ramon Llull.

Esta noche, calificar de tarde el momento en que nuestros niños se ponían a calentar para el partido sería un eufemismo absurdo, hemos asistido a un acontecimiento cultural de primera magnitud en el patio de la escuela.

Las orquestas de los prebenjamins del Ramon Llull y del AEE Regina Carmeli nos han ofrecido una velada musical de mucha intensidad. A pesar de que las circunstancias térmicas no han sido favorables, el frío y el retraso provocado por el partido anterior han "congelado" los ánimos del público de forma considerable, hurtándonos del placer de participar en el jolgorio vocinglero de otras ocasiones.

1er movimiento Un 0-5 de resonancias culés en Do mayor. El recital se ha abierto con este movimiento enérgico, en ocasiones algo atropellado pero bien sostenido por el vigor de los metales que han defendido con rigor el escaso acierto en los tiros, los RLL han alzado las voces en unos solos potentes que el azar han impedido que culminaran en canastas. Una entrada armoniosa y un triple en "stacatto" han mostrado el potencial de algunos de los solistas de los de Rubí. Final intenso para este entrante del concierto.

2do movimiento Ese 2 a 10 glorioso en Re sostenido. El director de la orquesta ha aliviado un tanto la batuta y ha permitido una interpretación más libre, los intérpretes lo han entendido como una invitación a la improvisación y a modo del Free Jazz más rabioso el descontrol (aparente y generoso) se ha instalado en la tarima de los músicos. La pieza nos ha deleitado con algunos momentos gloriosos por parte de los solistas del Regina y con el Do de pecho del Llull que ha culminado un pasaje con acierto. El silencio repentino del final ha sorprendido a los violines de la orquesta local que aún estaban esparcidos por doquier.

3er movimiento. El 3 a 8 wagneriano con aires de paseo militar. La vuelta de la formación "ordenada" del Llull no ha impedido a los tenores "reginos" proseguir con la exhibición de su sapiencia, aquí y allá se multiplicaban las ráfagas acertadas y tan solo un momento cumbre en el bando local ha calentado al público que a estas horas ya se hermanaba con los pingüinos debido al clima. Belleza continua en el esfuerzo de los integrantes de ambas formaciones, ritmo y cadencia juvenil.

El entreacto que divide el concierto se saldaba con unos guarismos de 5 a 23 que plasmaban sin ninguna duda el poderío veterano de los visitantes. La mirada sobre los grupos permitía seguir viendo sonrisas e ilusión en nuestros enanos y la noche prometía ofrecer una segunda dosis de magia renovada.

4to movimiento. Di 4 a 8 o hermoso requiem en re menor. El grupo menos ordenado de los "llulles" acomete este movimiento con la armonía del caos, todos los instrumentos se conjuran para sonar sin límite y en aparente desorden, todos suenan y cada uno se afana, la respuesta del Regina es proseguir en su labor colorista de poner el sonido bien alto, una, dos, tres y cuatro veces elevan la música acertando sin descanso. Se vislumbra un próximo movimiento de supremacía registrada y no aparecen signos de preocupación en los músicos, ellos siguen tocando con la fe de los convencidos.

5to movimiento. Al 5 a 10 en Sol mayor ausente. Este movimiento es quizás el más hermoso del concierto. Se inicia con el desconcierto de un intento local por hacer un solo en territorio ajeno y circula por una senda de enérgicos momentos de brillantez, unos y otros culminan con soltura y el tiempo parece detenerse sin rubor. Es tiempo de recuperar sensaciones que se están difuminando con el paso de los partidos, ya parece normal ser feliz viendo a nuestros niños siendo dichosos tras una pelota, pero sigue siendo extraordinario, sigue produciéndose la magia, sigue sonando a música del edén.

6to movimiento. La giga final de 1 a 5 en fa menor. Cual eco que retorna un bello sonido en el paraje más hermoso, esta pieza final nos captura en goce, olvidados el frío y el cansancio por parte de todos, las orquestas elevan el ritmo y nos deleitan sin mesura, carreras ilusionadas en pos del sonido perfecto: la bola  atravesando el aro entre los vítores.

Y el concierto se acaba, la realidad manda y el tiempo es escaso, aplausos que duelen en las frías manos y se deja para otra ocasión el ir a tomar algo en el postpartido, es tarde y los músicos reflejan en sus rostros, además de la excitación gestada y la alegría del partido, también el cansancio de un viernes que se ha alargado. Qué bonita es la música en directo!!

Gracias músicos por hacerla posible.

PD. Damos la bienvenida a la orquesta a la nueva interprete, ha mostrado una maravillosa actitud y unas maneras prometedoras.

PD2. Esperamos recuperar a los solistas lesionados.
PD 3. Ah, por cierto, los guarismo finales registran un 15-46, no me digáis que no es bonito ;-)

Avui és d'aquells dies que m'agradaria tenir el do de la paraula escrita, per poder fer-vos arribar amb tots els ets i uts el que ha passat en aquest emocionant partit.

Tot just ahir comentàvem amb pares i mares dels pre-benjamins, que la condició física limita molt la pràctica d'aquest esport, i malgrat reconèixer que tenien la seva part de raó, al final el que val de veritat no és tan la condició física com l'actitud, avui ens hem enfrontat contra un equip on el seu jugador més petit era més o menys d'alt com el nostre 5è jugador més alt, en alguns moments veure com algun dels nostres defensava al un de l'equip contrari que li passava dos caps, era com per plegar i marxar, però avui l'alçada no ho era tot. Després d'un primer quart amb dubtes, hem entrat en el partit, tancant el rebot, jugant amb intensitat, i sobre tot no fent cas del xiulet de l'àrbitre. (Ha fet u recital amb els passos i les personals). Ens pares i mare que us hem acompanyat ens hem divertit molt, i hem patit més, avui sí que ha valgut la pena llevar-se ben d'hora, avui no ens ha sabut greu perdre hores de son, no valora el resultat final (que també), sinó l'actitud general. En castellà diuen allò de "para muestra un botón", no recordo si ben bé ha estat així però més o menys, Dídac treu de banda cap en Xavier el nostre camp, sense botar-la li passa a l'Arnau una mica més a la dreta, l'Arnau sense pensar-s'ho li dobla a l'Òscar ja situat al mig camp que ràpidament veu com en Mario ha arribat sota la cistella contrària i amb un passi precís i preciós li fa arribar la pilota, l'aixeca i .... bàsquet, evidentment no tot el partit ha estat així, però jugades d'aquesta mena s'han anat veient. Tots han fet un gran partit (hi ha un que avui no soparà, veritat Conrad?), però avui vull destacar a un d'ells per damunt de tots, avui en Javi ha fet el partit perfecte, ha tancat el rebot, ha fet bàsquets i en resum ha jugat a bàsquet, evidentment no és possible fer-ho si els companys no t'ajuden, així l'Arnau ha combinat les tasques de base amb bones defenses, el Guilem que dia a dia millora li dono tres partits més per acabar d'explotar, en Xavier, que s'ha desfondat en una defensa al límit, el Jan que li ha faltat la seva cistella però que ha estat gran en la lluita, en Dídac fent com sempre la seva feina fosca, els nostres ulls no el veuen però té un talent... en Gor, avui més apagat que de costum, Gor tira!!!! en Mario que l'alçada de l'equip contrari l'ha intimidat en atac, però gran molt gran... l'Albert la teva envergadura em té enamorat has lluitat els rebots com un "jabato" i el teu bàsquet amb l'esquerra ha estat genial, i l'Òscar, mira només et puc dir una cosa i sé que t'ho diran, el bàsquet és un esport per grans, però no grans de cos, sinó per grans de cor i d'esperit, ja m'entens oi? Resumint nois, pares i mares, avui m'he enamorat (novament) d'aquest esport. Gràcies per deixar-me gaudir-lo amb vosaltres, vinga Ramon Llull!!!

Bé... no us explico el darrer 1'30" doncs no es pot explicar amb paraules, veritat Laura?, però ha estat molt emocionant, al final victòria, i felicitar als dos equips i l'àrbitre....